‘Arropiero, el vagabund de la mort’

Després de gairebé un mes sense haver pogut escriure res per a aquest petit tros de terra virtual, per fi us puc comentar Arropiero, el vagabund de la mort, el documental de Carles Balagué. 

El vaig anar a veure el cap de setmana de l’estrena, al Meliès. No hi havia gaire gent, i molts d’ells feien tota la fila de ser estudiants de direcció cinematogràfica o màsters de documentals. Sigui com sigui, les opinions que van expressar al final de la projecció no eren gaire afalagadores. 

Per a mi, és un documental que està prou ben muntat, unint totes les veus que van conèixer o interactuar de prop amb el protagonista del relat: el major assassí en sèrie d’Espanya… i el cas més surreal de la història jurídica espanyola. Des dels polis fent-se amic d’ell, a ell ajudant a empènyer el cotxe que el trasllada pres o fins i tot la tarda que passen junts al Tibidabo com a premi per bona conducta. Tot aquest panorama no eclipsa la terrible personalitat violenta de l’Arropiero, com es demostra al llarga de la cinta intermitentment. 

Potser el tema no sigui original i la manera com està narrada no sigui la més espectacular del món, però la investigació d’aquesta estranya història i l’esforç per recopilar pistes i el document històric final valen prou la pena com per veure aquesta obra.



11s comentaris

‘Hikikimori’

Darrerament potser no llegeixo ni escric gaire, però no paro d’anar al teatre. En aquest cas la setmana passada vaig veure Hikikimori, del jove David Faura 

Em va semblar una obra interessant per reflexionar sobre, no només la competitiva societat japonesa, sinó l’occidental en si mateix. Una reflexió que s’encarna en la figura de’n Paul, l’executiu francès (que es veu immers en un món diferent a l’occidental, però molt similar al mateix temps). L’obra està prou ben escrita, amb escenes reeixides (com totes les referències als suïcidis col·lectius o la de l’enfrontament Akanepare) i amb canvis de pla d’acció enginyosos. Però també amb recursos molt bàsics, com el somni de’n Kasumi o l’explicació de la resiliència. 

Tot l’equip d’actors està a molt bon nivell, sobretot en Jordi Martínez com a Paul i en Mingo Ràfols com a pare. També destaquen el Hikari i l’Akane de l’Enric Rodríguez i la Georgina Latre respectivament. 

Vull destacar igualment l’escenografia, amb una gran sala feta metàl·licament i només amb portes (una d’ells, la central, que només deixa escapar la llum del noi tancat a l’habitació) i la capacitat de joc que donen per crear espais amb uns recursos tan senzills. 

És una obra que val la pena pagar per veure-la, ja que crec que ens pot ajudar a comprendre moltes coses de la nostra societat occidental. Si no, l’obra no hauria guanyat el premi de teatre que va guanyar l’any passat i ja ha aconseguit que la representin. David Faura, un autor que potser haurem de vigilar de prop.

 



3s comentaris

‘L’intercanvi’

Sens dubte, la millor pel·lícula del 2008 ha estat aquesta del Clint Eastwood: L’intercanvi. Basada en un fet real, narra com una mare perd el seu fill i com la corrupte policia de la ciutat li’n torna un que no és el seu. Iniciarà llavors una lluita per denunciar-ho, el que la portarà a una situació terrible de la que no sembla poder-ne sortir… I la història encara segueix amb més dramatisme fins ben bé el final de la seva vida, esperant una trucada com la que sona gairebé al final de la cinta… 

És una pel·lícula molt i molt dura pel tema que es tracta. I la manera com està muntada, el guió i la tensió dramàtica és sublim. No és deixa res a l’atzar i tot està molt ben enllaçat en estructura de serra. Una presentació ràpida però detallada, una situació d’angoixa perllongada, una aparent resolució que desencadena un drama major, les proves evidents, la cerca d’ajuda, les amenaces, la reclusió, el maleït metge, l’explicació de la prostituta, les terribles paraules “habitació 18”, la revelació del nen, la reconstrucció dels fets, la detenció, l’entrevista final, la condemna (terrible al principi, còmica al final amb la Nit de pau, la narració de la fugida i el final… Espectacular!!! 

Només hi va haver una escena que em va semblar antinatural: l’explicació del primer nen, revelant els assassinats és poc creïble. Per la resta, tot excel·lent. De debò, us la recomano moltíssim. Encara que sigui tant i tan dura. És espectacular! 

Per cert, el personatge del gran i dúctil actor John Malkovich (el reverend) em sembla fosc, com si busqués alguna cosa més, com si estigués allà per aprofitar-se d’alguna cosa. Però en canvi, com veureu, no se n’hi adverteix res… Vau tenir la mateixa sensació, si l’heu vista?



4s comentaris

‘Garrick’

Passat el dia de Reis vaig anar a veure Garrick, el darrer espectacle del Tricicle. I la veritat és un bon muntatge, però no és el millor del grup. Crec que són molt millors Terrífic, Slàstic i un altre que vaig veure i no recordo com es titulava. 

De totes maneres, va ser entretingut i vaig riure, però en excés. Només hi ha tres o quatre gags molt bons, sobretot el del faquir hindú i el dels metges tancats a l’ascensor i el del conte explicat. També n’hi ha un parell o tres més que fan gràcia veritable. La resta simplement arrenquen algun somriure i poc més. No és un espectacle genial, i en canvi, sembla que no hi ha entrades ben bé fins a principis de febrer. Com resa la dita popular: “fes fama i posat a jeure”.

 

9s comentaris

‘Cremeu-ho un cop llegit’

Fa una mica més d’una setmana vaig anar a veure Quemar después de leer al cine Verdi, subtitulada perquè era en versió original, ja que a l’altre cine on la feien era a una hora molt tardana. 

La pel·lícula retrata tota una rècula de perdedors, de gent que aparenta i amaga més d’un secret, de dobles vides. I en el fons és una comèdia que se’n riu de les pel·lícules d’espies i d’algunes conveccions de la societat americana. Boníssima l’escena de l’ambaixada i la de la cerca de l’amor per internet i després al passeig (amb la picada d’ullet que es fa cap al final) i la de l’anada al cine (les dues) i la de la vida del pobre John Malkovich o la paranoia d’en Clooney… És una cinta més aviat sense pretensions, però que explica una història potser improbable d’una manera molt fina i molt entretinguda que te la fa creïble. 

A part d’això, tots els actors estan fantàstics: des del famós i magnífic George Clooney fins el cap del gimnàs, traspuant tots sentiments per tots els porus de la pell. Una tasca de direcció dels germans Coen molt ben treballada, amb uns finals inesperats pels personatges. 

No us perdeu la presentació i el final de la pel·lícula, donant una idea d’omniscència i d’entrada en un dels llocs més secrets de la Terra. O això sembla. Una sensació que s’enfonsa del tot amb la reflexió final del responsable de la CIA. Tota una declaració… Em va agradar sí, si podeu, veieu-la!

2s comentaris

‘Spamalot’

Abans de posar-me malalt, és a dir, el passat 2008 (!), vaig anar a veure Spamalot, el musical basat en la pel·lícula Els cavallers de la taula quadrada dels Monty Python i amb muntatge del Tricicle. És un molt bon espectacle, amb moments d’humor fantàstics, com la primera escena de totes (que segueix al principi de la segona part!), la paròdia sobre com fer un musical, l’aparició en escena de la Dama del Llac i l’escena del príncep efeminat i tants d’altres instants.

Cal destacar la magnífica posada en escena que han preparat els del Tricicle. Amb tot luxe de detalls, ginys, jocs, llums i escenografies més que ben adaptades. Amb tota llibertat però seguint les indicacions perquè l’obra sigui ben bé com imaginaven els seus autors. Tot ben amanit amb l’humor sorprenent, directe, surreal i punyent dels Monty Python.

També em van convèncer tots els actors. Tots ho fan molt bé, especialment Julián Fontalvo com a Patsy, Jordi Bosch com a Rei Artús i Marta Ribera com a Dama del Llac en les seves escenes de lluïment. 

Crec que només es pot posar una petita pega: el preu. La moda dels musicals s’està imposant a la ciutat i, com als anys 20 i 30, el Paral·lel i voltants semblen convertir-se de nou en el focus d’aquesta activitat. Però el preu potser us farà frenar a l’hora de comprar les entrades i preferiu llogar la pel·lícula original, o mirar els episodis pel youtube.

 

2s comentaris

Prediccions 2009

Igual que l’any passat, he pensat fer unes prediccions per a aquest 2009, tot i que ja hagin passat 3 dies. Abans, però, voldria poder valorar les del 2008. D’un total de 9 prediccions, 5 de genèriques i 4 de personals, n’he encertat 4 (3 genèriques i 1 personal). La que més ràbia em fa haver fallat és la de la grip, ja que m’hi vaig posar malalt el passat 31 de desembre… Per un dia només vaig fallar aquesta!

Anem a la substància. Per a aquest 2009 pronostico: 

  1. Em tocarà la loteria (o la travessa, o la 6/49, o el cupó de l’ONCE…)
  2. Estaré molt malalt
  3. Publicaré un nou llibre
  4. Aprendré anglès definitivament bé
  5. Obama defraudarà els seus votants abans del que esperem
  6. El Barça guanyarà la Lliga, però no la Champions, tot i que hi serà molt a prop
  7. El tripartit haurà de convocar eleccions anticipades de nou
  8. El papa de Roma morirà
  9. ETA desapareixerà

5s comentaris

Concert any nou 2009

Vist el concert de cap d’any, només puc felicitar el mestre Daniel Barenboim per la magnífica tasca davant de la Filharmònica de Viena. Va estar excepcional a Roses del Sud, a Sons de les esferes i a El bell Danubi blau, molt bé amb La polka d’Anna, i amb l’obertura de El Baró gitano. Llàstima que a les dues peces inicials l’orquestra, especialment la corda del violins, em sonés en alguna entrada desigual (però tot i així em va captivar amb Una nit a Venècia i Contes de l’Orient). També va estar molt bé a Sota llamps i trons. 

M’ha sembla molt ben pensada la broma de la Simfonia dels adéus de Haydn, en homenatge als 200 anys de la seva mort, amb un Barenboim interpretant desenes de gestos i carotes d’actor més que professional. Ha estat un molt bon homenatge al músic alemany. 

Enguany hem vist menys vídeos (o almenys és la sensació que he tingut) i m’ha agradat que es mantingui el ballet en directe de El bell Danubi blau que va iniciar Lucía Lacarra. Ha estat molt bé veure els alumnes de l’escola de dansa de Viena corrent per les sales del Musikverein per acabar a dins la mateixa sala de concerts. 

En general doncs, un memorable concert d’any nou amb el mestre dirigint el públic amb severitat però dúctil i perfecte i amb al·lusió directe a les dificultats que hi ha en aquests moments a l’Orient Mitjà. Un molt bon concert, gairebé com cada any.

  

3s comentaris

‘Ultimàtum a la Terra’

L’altre dia vaig anar a veure Ultimàtum a la Terra, remake del clàssic de ciència ficció dels anys 50. Potser és perquè ja sabia de què anava (no he vist la versió original, però en tenia bastant de coneixement) però la veritat no em va captivar. Em va semblar una pel·lícula per passar l’estona i poc més.

I és que hi vaig trobar un guió força dèbil, com la manera com “recluten” la científica, la seva amistat amb un premi Nobel, la manera com capturen el gegant, la facilitat de la  científica per esdevenir protagonista de la història, la manera d’enganyar el govern i un llarg etcètera de situacions que em semblaven massa irreals (tot i ser un film de ciència ficció). 

També em va semblar fatal el Keanu Reeves. El seu paper demana un actor que estigui com investigant la raça humana i potser una mica sorprès per algunes coses, però no algú que sembla que estigui absent. Una interpretació fatal. Tampoc els altres protagonistes se’n salven gaire. Ni el nen, que em sembla exagerat i tot.  Coses bones: el detall de citar internet com a font que proporciona imatges no controlades pel govern i… Poca cosa més. 

Comentari final: em va semblar molt trist que les 3 paraules màgiques i mítiques per a tot afeccionat al cine (“Klaatu Barada Niktó”) amb prou feines s’entenguin per culpa de la veu sintetitzada al principi i al final de la pel·lícula.

En resum, un film que no recomano. Gairebé ni pels que cinèfils de veritat que vulguin veure els canvis i l’evolució de la història i la tecnologia i el guió entre l’original i aquesta. I no em sembla adequat pagar el que val el cine per veure aquesta pel·lícula.

 

4s comentaris

Com passen els anys!

T’adones que definitivament t’has fet gran quan qualsevol exercici físic et suposa un esforç ingent, quan tot el que es feia abans et sembla millor, quan hi ha novetats que desconeixes com funcionen, quan el que et semblava imprescindible ja no té cap importància per a tu, quan allò que no suportaves t’interessa, quan els teus amics es redueixen als dits d’una mà i els desitges un bon nadal per telèfon, quan els teus somnis es redueixen a una esperança i prou, quan mires al teu voltant i la família s’ha reduït dràsticament, quan a la feina tens més coses a fer que mai… La llista és molt llarga. És temps de reflexionar vora el foc, amb un bon llibre i torrons

2s comentaris